Com si cada vegada que l’onada llisca damunt la sorra,
alguna cosa en tu volgués esborrar i, en tornar l’aigua enrera,
com si alguna cosa volgués, també, renèixer;
en la remor contínua d’aquest anar i venir de l’aigua,
que et crida a no moure’t d’aquesta frontera
que delimita la sorra mullada;
lluny d’on, poc més enllà, caminar es fa més difícil
i el silenci de la sorra seca, muda sense aigua,
s’omple del soroll de tot el que penses.