Et veig i em giro
i no sé perquè, al teu voltant,
el món també no et veu i es gira.

Quin déu, si en un descuit
et pogués veure,
no apartaria l’aire que t’envolta
per ser només la llum
que et ve del cel?
O, encara immòbil, preguntaria
perquè la teva veu ressona
entre les coses que no et senten…

Quin déu, invisible com tots els déus,
no voldria fer-se home
i, aturant el teu cos entre els seus braços,
viure respirant l’aire que respires?

Et veig i et miro
i no entenc perquè, al teu pas,
el món, també, no et veu i et mira.