I
Com el cos de l’onada
que es llença a la sorra
i s’allarga i s’estira
i desfent-se,
l’aigua que llisca
i de costat torna enrera,
passa per sota i torna dins l’aigua
que omple el cos de l’onada
que es llença a la sorra,
s’allarga i s’estira
i desfent-se,
l’aigua que llisca i de costat torna enrera,
passa per sota i torna dins l’aigua,
omple el cos de l’onada
es llença a la sorra
i s’allarga i s’estira
i,desfeta,
l’aigua que llisca,
de costat torna enrera,
passa per sota, torna dins l’aigua
i omple el cos de l’onada

II
Cada cosa en el seu temps
i no deixar que la confusió
ens distregui d’aquest raig de llum
que ara cau d’un costat del cel
i il.lumina perseverant un troç de mar
en mig de la grisor d’aquest hivern.

No deixar que cada cosa
vulgui imposar-se a cap altra cosa
o, pitjor encara, que tantes coses juntes
no deixin respirar cada cosa sola.

I no voler allò que sempre falta
just quan tantes coses sobren!

Donar el temps que faci falta,
que caigui la llum, perfilada,
que s’escampi per tota l’aigua,
que l’escalfi, amorosida,
i que passi un altre núvol, a tapar-la.

No viure sense viure cada cosa
en el que demana, en el que dona,
sense pressa d’una altra cosa,
sense el temps per a no oblidar-la.

Voler fer menys i més lentament,
com el núvol que imperceptible es mou
i s’enduu la llum al seu darrera
deixant el mar igual per tot el mar.

Cada cosa en el seu temps,
sense presses, sense angoixes,
com el ritme de l’onada,
que sempre passa i sempre torna,
que mai es cansa, que no descansa.