Els ulls no enganyen:
el peixos de la bassa
neden en el cel.

Cartellera dels dies,
no cal ni passar pàgina,
tot ens espera sense moure’s
i cada cosa és al seu lloc.

Què fa dels dies
ser tan iguals,
ser tan per sempre,
tan incessants:
la llum del sol
que ve del cel,
el mar immens
de cada dia
que sempre es mou
al mateix lloc?

Tot el que passa
i sembla que res passi;
la vida, hipnòtica,
crida només més vida!

Perquè no bull la sang
i crema al cor,
perquè no beure l’aire
fins a l’ofec?

Algú canta la cançó que ens adorm,
la cançó que no sap com passa el temps,
la cançó que no sent el que és la mort.

Deixaré de ser com soc,
perduda aquesta aparença,
les molècules del cos
quedaran totes disperses
i, passat un temps, seran
molècules de l’amor;
deixaré de ser com ara
i, amb passió desconeguda,
buscaran eternament
un jo desconegut.

Així el nostre amor present,
és viu en les parts que els dos
portem separadament
d’un ser que quedà extingit;
molècules que en trobar-se,
més enllà de cada mort,
clamen per un únic cos
i es senten en la carícia,
es criden en l’abraçada,
en el nostre amor encara.

El llibre que fa temps que vaig llegint,
que ara està tot desfet i desligat,
aquest llibre desgastat, massa vell,
que sembla no voler passar mai pàgina
i oblidar el punt on el vaig deixant,
aquest llibre que sempre tinc aprop
i que, quan més perdut em sembla tot,
quan més difícil l’esforç de voler
la vida sempre, amb més cura encara
vull tornar a tenir entre les mans.

En el full en blanc
poder dir les paraules
justes, que quedi
només un breu paisatge,
lliure de la mirada.

Ara que alguna cosa sembla que vols dir,
saps que alguna cosa no diràs
i és per això que fas el gest
d’abrigar-te encara més
i quedar-te al lloc on ets,
deixant que passi el temps,
esperant que passi el fred.

El mar fa son,
de tan poc com es mou,
i la llum fa tentines
sobre l’aigua ondulant;
lluny, mar endins,
l’horitzó encegador
resplendeix envoltat
d’incomptables llampades
i entre els trossos de llum
i la gran taca blanca,
una barca lleugera
fa el seu camí.

No sé si les paraules
busquen aquí
tanta esplendor
o si volen només
adormir-se encalmades,
lluny de la llum
on tot sembla mostrar-se
i on també alguna cosa
resta amagada.
Què busquen aquí,
què troben, una darrera de l’altra?
O és així com s’acaba,
com la barca que passa entre onada i onada,
com l’estela escumosa
en la gola de l’aigua?

Una boirina confon mar i cel;
tot és tan gris, pàl·lid i trist,
que lent i adormit el món s’esvaneix.
Sé que amb el temps, sota un cel ennegrit,
la memòria serà un paisatge entelat,
ple d’escorrancs de la pluja i els anys;
i sé que també, fins l’últim moment,
un llamp enrabiat voldrà traspassar
murs intangibles de cendra i de fum,
i com de l’onada tot el reflex,
tornaré a veure, fugaços, metàl·lics,
els records de tu, brillant un instant.

No poder més, defallir,
perdre les forces i caure,
però tanmateix saber
que potser un sol desig
ens pot tornar a aixecar,
com cop de vent aixeca
la fulla caiguda a terra
i, amb l’impuls d’aquell moment,
poder tornar a sentir
la vida que encara ens queda.

Per poca cosa
que sigui, sempre alguna
cosa és per creure.