Una boirina confon mar i cel;
tot és tan gris, pàl·lid i trist,
que lent i adormit el món s’esvaneix.
Sé que amb el temps, sota un cel ennegrit,
la memòria serà un paisatge entelat,
ple d’escorrancs de la pluja i els anys;
i sé que també, fins l’últim moment,
un llamp enrabiat voldrà traspassar
murs intangibles de cendra i de fum,
i com de l’onada tot el reflex,
tornaré a veure, fugaços, metàl·lics,
els records de tu, brillant un instant.