Avui que celebrem el pas del temps,
recordant altres temps amb alegría,
pensant també en el temps que ha de venir,
celebrem, ara, aquest moment,
amb el cos de tot el que hem passat

i amb l’esperit del que hem viscut;
i fem que el temps no corri tant,
fem que es torni vell, que sigui lent;
agafem-lo de la mà,
que no vulgui anar al devant.

Si rastrejo aquell passat
ja no hi queda cap olor,
ni camins que resseguir.
Son imatges congelades,
sense temps i sense lloc.
Un silenci on calla tot,
un record que no es concreta,
un saber, una certesa.

No ho podria soportar
que allò tornés a passar;
ara queda inexplicable.
No recordo cap violència,
ni puc dir com s’ho va fer;
ara el veig , peró no el veig.
Si algun dia aparegués
el podria reconèixer?

Ara queda indefinit,
sense rastre a resseguir;
un silenci que s’ofega,
un record que no es concreta,
un saber, una certesa.

Com si cada vegada que l’onada llisca damunt la sorra,
alguna cosa en tu volgués esborrar i, en tornar l’aigua enrera,
com si alguna cosa volgués, també, renèixer;
en la remor contínua d’aquest anar i venir de l’aigua,
que et crida a no moure’t d’aquesta frontera
que delimita la sorra mullada;
lluny d’on, poc més enllà, caminar es fa més difícil
i el silenci de la sorra seca, muda sense aigua,
s’omple del soroll de tot el que penses.

Quina pena el dia que jo em mori,
que ja no pugui seguir aquí,
que no pugui, com aquest matí,
anar pel bosc tot sol,
buscant quin és el millor camí,
tenint sempre al costat
aquest ser un altre que és ser un mateix,
que es parla i dupte i es vol convèncer,
decidint quasi bé a cada pas.
El dia que jo em mori
hi haurà un doble silenci,
el meu i el d’aquest altre,
aquest que m’acompanya
i mai no em diexa,
aquest que vol i dol,
del que diu que no cal,
del que mai en té prou.
Quina pena el dia que jo em mori,
quan hi haurà un infinit silenci.

Hagués hagut de mirar-te més
i aixi, al mirar-te ara, creure
que t’he mira’t sempre.
Hagués hagut de mirar-te més,
mirar-te quan allà estaves,
al meu devant, com ara.
Però la ràbia d’aquestes fotos,
és pensar el que he perdut
i que allà no puc trobar-te;
que vas canviant i et vaig perdent,
que només et tinc aquí i ara
i que per molt que et miri,
per molt que et miri,
haguès hagut de mirar-te més.

Tenir més de tu
i així ,en trobar més de mi,
tornar-t’ho tot a tu,
per a tenir més de  tu,
per a tenir tot de tu.

Et prenc, t’he près,
com pren la sorra,
del mar, l’onada.
Les passes que refàs,
que a cada pas
esborra l’aigua,
no seran mai teves.
La teva vida
és com la meva,
com el cel, de la terra;
les nostres vides,
unes vides robades.

Aquell moment incert,
quan del nostre amor sabíem poc
i tenir-nos al costat ja ho era tot;
quan agafar-te de la mà
i tocar-te, tot i amb por,
era volguer-ho tot de tu,
en un moment de plenitud,
en un moment, també, fugaç.
Així avui l’amor,
carregat de temps i trons,
en saltar tu l’escollera
i donar-te jo el meu braç,
m’ha fet tornar a sentir aquell moment,
quan hem seguit passejant, distrets,
sense saber-ho ni tu ni jo,
agafats d’aquella mà.

Com el fil de l’aigua,
que, en trobar-lo, fa el camí,
els dies tenen, dins els dies,
racons de calma;
saber que hi son
per a saber escoltar-los,
fa dels dies ser
com el fil de l’aigua,
que en trobar-lo, fa el camí.

De camí a fer alguna cosa,
fer-ne una altra momentàniament,
abandonant, descuidadament,
allò que portava a les mans;
i en rependre el camí inicial,
no saber on l’he deixada,
aquella cosa;
buscarla, desesperadament,
i trobar-la, finalment,
en el lloc més inesperat!