No el poema, que no t’escriuré,
no el poema, que no podré dir,
no el poema,
sinó alló que, ara ja, tampoc voldria dir-te,
aquell poema que mai veurà la llum,
aquell que fa que ara escrigui aquest poema,
devant d’un cel i un mar d’estiu.

O aixó no és un poema,
son només les paraules que s’encaixen,
per saber que hi ha d’altres que mai encaixen,
que s’escapen, que no hi son,
les paraules de les paraules que no saben,
les que no poden dir  el que no saben?

Paraules de l’aigua que la sorra s’empassa,
l’escuma que trota i frena l’onada,
l’aire que ens omple de vida invisible,
com l’aigua dels peixos que tot ho envolta.

No és l’amor que jo practiqui,
és també aquest altre amor, fet carn i sang,
més enllà de cap poema, de cap paraula.
No el poema, però si la seva ànima,
que em fa seguir buscant paraules
com aquestes que ara encaixen
i busquen dir-te el que no poden.