El mar fa son,
de tan poc com es mou,
i la llum fa tentines
sobre l’aigua ondulant;
lluny, mar endins,
l’horitzó encegador
resplendeix envoltat
d’incomptables llampades
i entre els trossos de llum
i la gran taca blanca,
una barca lleugera
fa el seu camí.

No sé si les paraules
busquen aquí
tanta esplendor
o si volen només
adormir-se encalmades,
lluny de la llum
on tot sembla mostrar-se
i on també alguna cosa
resta amagada.
Què busquen aquí,
què troben, una darrera de l’altra?
O és així com s’acaba,
com la barca que passa entre onada i onada,
com l’estela escumosa
en la gola de l’aigua?