Per on transcorren els dies? D’una nit fresca i suau, el despertar d’un matí que serà dolçament càlid, mentre dalt de tot les boires, els núvols que s’enlairen peró queden atrapats, segueixen cobrint els cims sempre verds i humits. Més a prop del mar, la terra àrida i seca es barreja amb els barrancs plens de pedres. El vent, present a tot arreu i a tothora, habita el mar fins on el mar s’acaba i si amaina, les onades mai deixen de remoure platges negres de còdols de totes mides, remor que només l’escuma blanca momentàneament fa desaparèixer, mentres les altres onades, lluny per la costa, bateguen tumultuoses contre les roques.
En un temps que és el temps de les coses a punt de fer-se, no hi ha gest que no sigui abans volgut, la mesura és la mesura de cada cosa en el seu esdevenir, com si tot fos a l’espera de tenir lloc, del seu transcórrer, en un espai desitjat de ser ocupat.
Terra indòmita, aquesta terra agresta, no és terra per a humans aquesta terra salvatge, on el temps serè fa d’encanteri i el fred i la calor viuen l’un de l’altre sense fer cap mal.
El mar, el vent i els nu1vols són els habitants incansables d’aquestes illes agermanades i mirar al cel, mirar a la distància, e1s viure aquest fluxe constant de la vida on només la terra sembla inmòvil.

El paisatge muntanyenc amb els cims nevats. Les valls, el mar dels fiords, el gel, les glaceres i l’arribada de la neu anunciant el nou hivern.
La vida salvatge com mai abans viscuda, amb animals i ocells (la guineu àrtica, l’os polar, foques, orques, rens) amb qui hem estat en contacte sense por, amb respecte i silenci.

El pas del temps en els vestigis humans dels caçadors, miners i baleners amb les seves terribles històries i en els fòssils i en les restes d’animals escampades per platges fosques de pedres, algues i sorra marró.

El fred constant, com una amenaça que hem pogut superar, i el vent glaçat que feia encara més difícil gaudir d’aquell món.
Un silenci com el paper en blanc on ara escric, un silenci d’on sortia tot, el tro del gel caient a l’aigua, les onades trencant fora, a mar obert, lluny del fiord on les sentíem.

Els blocs de gel a la llacuna, arrossegats pel corrent, ràpids i silenciosos en mig de la calma més absoluta, fins a xocar entre ells amb un cop sord i esmorteït. I la llum canviant, sempre molt dèbil, entremig de núvols grisos com el fred.

El toc de campana a mitjanit, en plena navegació, per a avisar al passatge de l’aparició de la llum polar, fantasmagòrica, l’esperit del fred i de la nit fet visible, just a sobre el màstil: un núvol de llum verdosa, allargat i corbat, canviant ràpidament de forma fins a esvair-se. I en aquell precís moment, la sorpresa de veure l’estrella polar molt a dalt en el cel, quasi a sobre dels nostres caps.

Lentament l’aigua tornant-se oliosa a prop de la sorra i el mar glaçant-se. Més enllà la tundra cobrint-se de neu mentre la llum s’escurça cada dia una mica més. I de sobte, l’encontre inesperat amb l’immens os polar, estirat damunt la pedra, adormit, impertorbable al mig del vent gelat.
Saber que les condicions seran cada cop més extremes i la vida quasi impossible; que el gel s’anirà estenent per la terra i per sobre l’aigua i
la neu acabarà cobrint tot el paisatge; i que la llum anirà desapareixent a poc a poc, fins que tot quedarà a les fosques en un mon glaçat.