El tro és el cor
que omple la vall ressonant
del llamp que no hem vist.

La calor va i ve.
L’estiu ala montanya
passa entre núvols.

Què estarà dient!
Al fer-se fosc, el tòtil
canta persistent.

A salts, inquiet,
l’ocell es mou sincopat.
No es fia de res.

Tantes onades,
tante veles en la mar
que el vent s’enduu.

El vent ha escombrat
les fulles cap als racons.
El pati està tot net.

Entre les herbes
el cadàver d’un ocell
encara jove.

Pels arbres quiets
el vent de l’hivern passa
sense fer soroll.

Encara la nit
i encara el mar tombejant
sota la lluna.