A cau d’orella
dir-te a tu
el que només a tu vull dir-te,
a cau d’orella;
amb una veu molt fina,
tan fina com un aire
que un altre aire
portés per l’aire,
a cau d’orella;
com un alè que entrés en el teu cos
i fos el teu aire, la teva sang,
el teu cos, la teva carn.
A cau d’orella,
per amorosir-te encara més,
per rendir-te, per abandonar-te tu;
a cau d’orella,
tremolant, espantat,
vigilant, temerós,
que no fos que, en dir-la,
es perdés i no fos possible,
que no fos que en veu alta,
se l’emportés algú altre….
A cau d’orella,
que ningú no ho senti,
que res es perdi,
que en buidar-me jo tot,
quedis tu tota plena,
plena d’aquesta buidor meva
quan m’escoltis preguntar-te,
a cau d’orella,
si et voldries casar amb mi.

Aquest amor
potser no és infinit,
però jo sé
que mai s’acaba.
És alt com les muntanyes,
més alt encara,
alt com el cel més alt;
té el cos de l’aigua
que tot ho envolta
i tot ho omple;
és com el vent,
que passa i sempre passa
i tot ho toca;
és com la sorra,
que quan cau sembla que torna.
Aquest amor
potser no és infinit
però jo sé
que mai s’acaba.

Quanta fortuna, tanta fortuna!
Quanta fortuna tenir-te tot d’una,
buscar-te en la nit, trobar-te en el llit,
agafar-te pels pits
i sentir les man plenes!

Quanta fortuna mirar-te amb la lluna,
veure’t marxar i abraçar-te al tornar,
sentir-se estimat, donar-se en amor
i no tenir por.

Quanta fortuna sentir i no saber,
embolcallat per l’olor del teu cos,
del teu cos generós i preciós!

Quanta fortuna, tanta fortuna!

I
Com el cos de l’onada
que es llença a la sorra
i s’allarga i s’estira
i desfent-se,
l’aigua que llisca
i de costat torna enrera,
passa per sota i torna dins l’aigua
que omple el cos de l’onada
que es llença a la sorra,
s’allarga i s’estira
i desfent-se,
l’aigua que llisca i de costat torna enrera,
passa per sota i torna dins l’aigua,
omple el cos de l’onada
es llença a la sorra
i s’allarga i s’estira
i,desfeta,
l’aigua que llisca,
de costat torna enrera,
passa per sota, torna dins l’aigua
i omple el cos de l’onada

II
Cada cosa en el seu temps
i no deixar que la confusió
ens distregui d’aquest raig de llum
que ara cau d’un costat del cel
i il.lumina perseverant un troç de mar
en mig de la grisor d’aquest hivern.

No deixar que cada cosa
vulgui imposar-se a cap altra cosa
o, pitjor encara, que tantes coses juntes
no deixin respirar cada cosa sola.

I no voler allò que sempre falta
just quan tantes coses sobren!

Donar el temps que faci falta,
que caigui la llum, perfilada,
que s’escampi per tota l’aigua,
que l’escalfi, amorosida,
i que passi un altre núvol, a tapar-la.

No viure sense viure cada cosa
en el que demana, en el que dona,
sense pressa d’una altra cosa,
sense el temps per a no oblidar-la.

Voler fer menys i més lentament,
com el núvol que imperceptible es mou
i s’enduu la llum al seu darrera
deixant el mar igual per tot el mar.

Cada cosa en el seu temps,
sense presses, sense angoixes,
com el ritme de l’onada,
que sempre passa i sempre torna,
que mai es cansa, que no descansa.

Tant i tan poc com tocar-te,
per fi tornar-te a abraçar,
sentir la teva escalfor,
la sort d’haver-te trobat.

Això és l’amor amb tu,
d’un fer-se dos.

Del mar tu i jo
com un alè
de blanca escuma.

Del mar tu i jo
ferits de llum,
tacats d’aigua,
enduts pel vent.

Del mar tu i jo
com ulls de llum
a la deriva.

Del mar tu i jo
venint del fons,
de la sorra gruixuda
que l’onada cobreix
amb remor de càntic.

Del mar tu i jo
del mar endins.

Hi ha parts del teu cos,
que quan tu no hi siguis
cap miraculós atzar
podrà tornar a fer veure.

A cau d’orella
dir-te a tu
allò que només a tu vull dir-te,
a cau d’orella;
amb una veu molt fina,
tan fina com un aire
que un altre aire
portés per l’aire,
a cau d’orella;
com un alè que entrés en el teu cos
i fos el teu aire, la teva sang,
el teu cos, la teva carn.
A cau d’orella,
per amorosir-te encara més,
per rendir-te, per abandonar-te tu,
a cau d’orella,
tremolant, espantat,
vigilant, temerós,
que no fos que, en dir-la,
es perdés i no fos possible,
que no fos que en veu alta,
se l’emportés algú altre….
A cau d’orella,
que ningú no ho senti,
que res es perdi,
que en buidar-me jo tot,
quedis tu tota plena,
plena d’aquesta buidor meva
quan m’escoltis preguntar-te,
a cau d’orella,
si et voldries casar amb mi.