Blava del cel, elegant dels núvols,vestida de blau i de rosa, present d’aquest món, la teva figura dolçament serena, la teva mirada amorosa i atenta; blava del món quan, al capvespre, la llum rosada dels núvols cau sobre el mar i la teva figura, dalt del terrat, dibuixa en el cel els seus cabells blancs.

Juntes i somrients, assegudes l’una al costat de l’altra, els cabells ben blancs i pentinats, les mans a la falda, la pell blanca i arrugada, la perleta a les orelles, totes dues en mig de la verdor del brancatge d’un jardí d’estiu amb la llum al fons, blanca també, contra les pedres. Juntes tota una vida compartida, germanes de cos i ànima, sempre a punt per la broma i sempre a punt per l’abraçada!

Et veig des del darrera, quasi com una ombra, si no fos per la mica de llum que dibuixa el teu contorn. La claror que ve de fora, del jardí emblanquinat, encén el perfil del teu rostre. Estàs dempeus, al balcó i mires la neu inesperada. No et puc veure mirar les coses, però encara que no et giris, sé que vius emocionada aquest moment que sents meravellós. T’agafaria de la mà per sortir amb tu al jardí i tornar a posar el peu sobre les petjades que vam deixar allà fora, sobre aquella mica de neu inesperada…. Però aquesta joia que va amb  la teva mirada, és tot el que puc sentir ara, encara que et vegi com un ombra que una mica de llum encén en el teu rostre.

Tens el sol que t’envolta i estàs estirada a terra, formant part de l’ombra de l’arbre que t’encercla i et conté, com si fos el teu niu. L’arbre complert no es veu, només el tronc que puja cap a dalt. L’ombra és l’ombra de les fulles esquitxades pel terra i per sobre teu. Dorms o descanses, el barret mig caigut enrera, les mans creuades damunt del cos i una cama lleugerament doblegada contra l’altra, que s’estira. L’arbre haurà crescut  i també la seva ombra , les taques de les fulles s’escamparan pel terra i es mouran segons el sol i el vent les moguin i el teu cos ja no hi será per donar la teva forma, la teva ombra.