Et veig des del darrera, quasi com una ombra, si no fos per la mica de llum que dibuixa el teu contorn. La claror que ve de fora, del jardí emblanquinat, encén el perfil del teu rostre. Estàs dempeus, al balcó i mires la neu inesperada. No et puc veure mirar les coses, però encara que no et giris, sé que vius emocionada aquest moment que sents meravellós. T’agafaria de la mà per sortir amb tu al jardí i tornar a posar el peu sobre les petjades que vam deixar allà fora, sobre aquella mica de neu inesperada…. Però aquesta joia que va amb  la teva mirada, és tot el que puc sentir ara, encara que et vegi com un ombra que una mica de llum encén en el teu rostre.