Em quedaré amb el dubte,
mirant, dret, en silenci;
no hi haurà res de llum
i la negror i el fred
no em deixaran ser fora;
no sabré en quin moment
precís, ni quan, ni com
la llum s’ha endut la llum;
ja serà del tot fosc
i, el dubte, irresoluble;
ja hauré fet mitja volta
i entrat dins de la casa.

I com serà el nou dia,
com tornarà la llum,
com, la claror primera,
traurà el vel de la nit?
I com podré adonar-me
de tot i en tot moment?

Faig còrrer la cortina,
fa estona que clareja;
la nit es torna ombra,
s’escola rera els arbres:
el moment ja ha passat,
a poc a poc la llum
s’imposa, vertical.

Corre conill corre
salta tant com puguis
corre cap el cau
i escolta en silenci;

som molts, tenim gana
i no deixarem
de buscarte, corre
corre conill corre
salva’t dins el cau

Dia d’hivern,
aire que brilla,
lluent, al sol,
dolça escalfor
que em ressegueix,
sento la vida
venes amunt;
haig de parar,
no moure’m gens,
sentir-ho mes.
No passa res,
vaig caminant,
una escalfor
em va seguint.

És quasi res,
un vent que passa
i res atura,
un cel que mira
el cel de l’aigua.
I núvols prims
fugint del sol
corren lluents
amunt i avall
pels secs turons.
Al fer-se fosc,
besllum d’estrelles
o bes de lluna,
la nit s’estira
i el món adorm.