No hi ha esperança,
només la llum que va i ve per sobre el mar,
titil·lant damunt l’onada
i després s’escampa fins a apagar-se.

No hi ha esperança,
peró l’ull de llum
persevera entre clarianes.

No hi ha esperança
peró tampoc la ràbia
ha d’imposar una censura.

No hi ha esperança,
només aquesta llum filtrada
que assenyala rectilínea un foc a l’aigua,
un foc efímer que un altre núvol apaivaga.

No hi ha esperança
peró tampoc deixar
que no tenir-te i anyorar-te
no em permetin seguir estimant-te.

No hi ha esperança,
només la llum que va i ve
titil·lant damunt l’onada.

Així és com tens el cos,
espès i líquid,
ondulant,
segons la pena està tranquila
o si un vent sobtat la fa aixecar
i l’arrosega, a la deriva,
com els ulls de llum per sobre el mar.

No hi ha lloc on està
que no sigui el racó
on la pena ha crescut,
amagada i secreta.
Ja no pot viure sola.
La veig com em mira
mentre jo la miro a ella,
ben segurs l’un de l’altre
d’estar junts el que ens queda.

Reviure. Busco fotos teves
i escriure per a no oblidar.
Viure amb la pena i en el record,
viure i no oblidar.
Hem fet un altar
com el que tu tenies
i una espelma encesa ens fa de guia
per a que abans d’anar a dormir,
puguem dir-te bona nit.

Per a tenir viu el teu record,
oh mare, demano, ploro, canto,
per a pensar clar en tot moment,
oh mare, tu mare, tu tant dolça,
per a que més enllà dels propis actes,
oh mare estimada, dolça mare,
el pensament m’acosti sempre a tu,
tu que t’has mostrat bondadosa
i has sabut sempre perdonar.
Esforça’t, em dic, i que aquest esforç
sigui el teu reconeixement
de la seva vida amb nosaltres;
busca aquest rar equilibri
entre el desaferrament
i el goig serè per la vida.
Per tenir viu el teu record,
oh mare estimada, a tu et canto!

Tot el mar es mou
i tot el vent amb ell
i el reflex del sol s’escampa
com si fos també un vent.
Tanta llum tan clara
i tant de blau al cel,
em recorden que estàs viva
a l’empara del meu vel.

I la pena,
ha de morir també aquesta pena,
aquesta que ara brolla a borbolls,
incontrolable?
Recolliré
l’aigua del dolor
que s’escola dels meus ulls,
fins que, encalmada,
ompli el llac on enmirallar-me.

Què trista la mort
canviant vida en agonia,
que inútil la ment
devant el cor impassible.

Peró jo se que has de fer el teu camí
i en un altre cos tornar a brillar.
Peró potser no,
potser ara ja ets la llum del cel.

No entrará cap foscor,
la porta estará sempre oberta,
les finestres, de bat a bat,
deixaran entrar el vent de la pluja,
el vent del cel i el vent del sol.
I será gran com sempre he volgut que fos gran.
Per poc que sigui,
hi haurà un record,
per breu que sigui;
per poc que visqui,
viuràs amb mí.