No hi ha esperança,
només la llum que va i ve per sobre el mar,
titil·lant damunt l’onada
i després s’escampa fins a apagar-se.
No hi ha esperança,
peró l’ull de llum
persevera entre clarianes.
No hi ha esperança
peró tampoc la ràbia
ha d’imposar una censura.
No hi ha esperança,
només aquesta llum filtrada
que assenyala rectilínea un foc a l’aigua,
un foc efímer que un altre núvol apaivaga.
No hi ha esperança
peró tampoc deixar
que no tenir-te i anyorar-te
no em permetin seguir estimant-te.
No hi ha esperança,
només la llum que va i ve
titil·lant damunt l’onada.
Així és com tens el cos,
espès i líquid,
ondulant,
segons la pena està tranquila
o si un vent sobtat la fa aixecar
i l’arrosega, a la deriva,
com els ulls de llum per sobre el mar.
No hi ha lloc on està
que no sigui el racó
on la pena ha crescut,
amagada i secreta.
Ja no pot viure sola.
La veig com em mira
mentre jo la miro a ella,
ben segurs l’un de l’altre
d’estar junts el que ens queda.
Reviure. Busco fotos teves
i escriure per a no oblidar.
Viure amb la pena i en el record,
viure i no oblidar.
Hem fet un altar
com el que tu tenies
i una espelma encesa ens fa de guia
per a que abans d’anar a dormir,
puguem dir-te bona nit.
Per a tenir viu el teu record,
oh mare, demano, ploro, canto,
per a pensar clar en tot moment,
oh mare, tu mare, tu tant dolça,
per a que més enllà dels propis actes,
oh mare estimada, dolça mare,
el pensament m’acosti sempre a tu,
tu que t’has mostrat bondadosa
i has sabut sempre perdonar.
Esforça’t, em dic, i que aquest esforç
sigui el teu reconeixement
de la seva vida amb nosaltres;
busca aquest rar equilibri
entre el desaferrament
i el goig serè per la vida.
Per tenir viu el teu record,
oh mare estimada, a tu et canto!
Tot el mar es mou
i tot el vent amb ell
i el reflex del sol s’escampa
com si fos també un vent.
Tanta llum tan clara
i tant de blau al cel,
em recorden que estàs viva
a l’empara del meu vel.
I la pena,
ha de morir també aquesta pena,
aquesta que ara brolla a borbolls,
incontrolable?
Recolliré
l’aigua del dolor
que s’escola dels meus ulls,
fins que, encalmada,
ompli el llac on enmirallar-me.
Què trista la mort
canviant vida en agonia,
que inútil la ment
devant el cor impassible.
Peró jo se que has de fer el teu camí
i en un altre cos tornar a brillar.
Peró potser no,
potser ara ja ets la llum del cel.
No entrará cap foscor,
la porta estará sempre oberta,
les finestres, de bat a bat,
deixaran entrar el vent de la pluja,
el vent del cel i el vent del sol.
I será gran com sempre he volgut que fos gran.
Per poc que sigui,
hi haurà un record,
per breu que sigui;
per poc que visqui,
viuràs amb mí.
Em pregunto per què,
en el últim moment,
el batec s’avivà,
per després alentir-se,
just abans de la mort.
O era el cor espantat,
també sol, sense tu?
Per a qué
un aliment que no volíes?
I per fi, al alliberar-te,
el teu rostre recuperà
la dignitat merescuda.
Del teu cos, aleshores,
anaren fent figures,
postures, per a no danyar-te,
com si en el llit fessis
les últimes passes,
mentre els pulmons i el cor
encara volien.
Et buscàvem
al voltant del llit on jeies per últim cop;
demanàvem
als ulls entrar fins al fons del blau estimat
i trobar-te una vegada més i parlar-te.
Demanàvem una mirada salvadora,
despertar una alegria impossible.
I en aquell moment precís,
un únic sí dels teus llavis
ha valgut tota una vida.
La pena per les venes,
la ràbia que no era.
Pel silenci de la sang,
el silenci es feia gran.
El mal ja estava fet,
la vida és fatal.
No haver-te escoltat del tot
quan deies estar cansada,
pensar que encara podies
estar amb nosaltres molts dies.
Tot era per amor,
aquest cec amor.
Oh mare, tu mare, tu tan dolça,
oh mare, demano, ploro, canto,
oh mare estimada, dolça mare,
oh mare estimada, a tu et canto.
Per on transcorren els dies? D’una nit fresca i suau, el despertar d’un matí que serà dolçament càlid, mentre dalt de tot les boires, els núvols que s’enlairen peró queden atrapats, segueixen cobrint els cims sempre verds i humits. Més a prop del mar, la terra àrida i seca es barreja amb els barrancs plens de pedres. El vent, present a tot arreu i a tothora, habita el mar fins on el mar s’acaba i si amaina, les onades mai deixen de remoure platges negres de còdols de totes mides, remor que només l’escuma blanca momentàneament fa desaparèixer, mentres les altres onades, lluny per la costa, bateguen tumultuoses contre les roques.
En un temps que és el temps de les coses a punt de fer-se, no hi ha gest que no sigui abans volgut, la mesura és la mesura de cada cosa en el seu esdevenir, com si tot fos a l’espera de tenir lloc, del seu transcórrer, en un espai desitjat de ser ocupat.
Terra indòmita, aquesta terra agresta, no és terra per a humans aquesta terra salvatge, on el temps serè fa d’encanteri i el fred i la calor viuen l’un de l’altre sense fer cap mal.
El mar, el vent i els nu1vols són els habitants incansables d’aquestes illes agermanades i mirar al cel, mirar a la distància, e1s viure aquest fluxe constant de la vida on només la terra sembla inmòvil.
El paisatge muntanyenc amb els cims nevats. Les valls, el mar dels fiords, el gel, les glaceres i l’arribada de la neu anunciant el nou hivern.
La vida salvatge com mai abans viscuda, amb animals i ocells (la guineu àrtica, l’os polar, foques, orques, rens) amb qui hem estat en contacte sense por, amb respecte i silenci.
El pas del temps en els vestigis humans dels caçadors, miners i baleners amb les seves terribles històries i en els fòssils i en les restes d’animals escampades per platges fosques de pedres, algues i sorra marró.
El fred constant, com una amenaça que hem pogut superar, i el vent glaçat que feia encara més difícil gaudir d’aquell món.
Un silenci com el paper en blanc on ara escric, un silenci d’on sortia tot, el tro del gel caient a l’aigua, les onades trencant fora, a mar obert, lluny del fiord on les sentíem.
Els blocs de gel a la llacuna, arrossegats pel corrent, ràpids i silenciosos en mig de la calma més absoluta, fins a xocar entre ells amb un cop sord i esmorteït. I la llum canviant, sempre molt dèbil, entremig de núvols grisos com el fred.
El toc de campana a mitjanit, en plena navegació, per a avisar al passatge de l’aparició de la llum polar, fantasmagòrica, l’esperit del fred i de la nit fet visible, just a sobre el màstil: un núvol de llum verdosa, allargat i corbat, canviant ràpidament de forma fins a esvair-se. I en aquell precís moment, la sorpresa de veure l’estrella polar molt a dalt en el cel, quasi a sobre dels nostres caps.
Lentament l’aigua tornant-se oliosa a prop de la sorra i el mar glaçant-se. Més enllà la tundra cobrint-se de neu mentre la llum s’escurça cada dia una mica més. I de sobte, l’encontre inesperat amb l’immens os polar, estirat damunt la pedra, adormit, impertorbable al mig del vent gelat.
Saber que les condicions seran cada cop més extremes i la vida quasi impossible; que el gel s’anirà estenent per la terra i per sobre l’aigua i
la neu acabarà cobrint tot el paisatge; i que la llum anirà desapareixent a poc a poc, fins que tot quedarà a les fosques en un mon glaçat.
El tro és el cor
que omple la vall ressonant
del llamp que no hem vist.
La calor va i ve.
L’estiu ala montanya
passa entre núvols.
Què estarà dient!
Al fer-se fosc, el tòtil
canta persistent.
A salts, inquiet,
l’ocell es mou sincopat.
No es fia de res.
Jugant a moure
la lluna entre les branques,
una nit d’estiu.
Tantes onades,
tante veles en la mar
que el vent s’enduu.
El vent ha escombrat
les fulles cap als racons.
El pati està tot net.
Entre les herbes
el cadàver d’un ocell
encara jove.
Pels arbres quiets
el vent de l’hivern passa
sense fer soroll.
Encara la nit
i encara el mar tombejant
sota la lluna.
Tant de foc al cel
i del teu cor ignorant
ni el batec sento.
Cau el llamp fugaç
i en el silenci distant
pren forma el núvol.
Veure i no mirar
i així en el viure perdre
alguna cosa:
Invisible gest,
l’embat d’un fort cop de vent
fent volar papers.
De la nocturna
foscor sorgeix la pàlida
claror de lluna.
La calor d’estiu…
Quant de temps serà bona
la meva vida?
La pluja encara,
en la remor nocturna
de l’aigua del riu.
Ja entrada la nit,
la llum que per la finestra
deu ser la lluna.
Aquesta fredor,
la fina pluja que cau
del cel tot cobert.
Pels cims embromats,
ai Serra Caballera,
atrapant núvols!
Baixem junts tots tres,
pel camí corre l’aigua
que vaig sortejant.
Per fi la pluja!
ingràvides s’enlairen
bromes i bromalls.
Al mig de l’aire
la flor blanca del lliri
a dalt del marge.
En obrir el llum,
és l’arbre qui s’encén,
tot cobert de neu!
El batec d’ales,
sobrevolant el jardí,
d’un ocell de pas.
Com estarà el camp?
Després de la plantada,
haurà plogut prou?
Baixant per la vall,
res és mou. L’aigua és el vent
que puja del riu.
On és que hi ha res,
el lloc sense lloc? La mort,
on és que s’està?
L’onada es trenca.
Flotant enrera queda
l’escuma blanca.
M’agradaria
saber el que sap un gos
quan ensuma el mon.
Silenci i claror;
ingràvids cauen els flocs
del cel emboirat.
S’allarga el dia;
tan dèbil la llum i el mar
cada cop més lent.
Corre l’onada
cap a l’última platja.
Remor de sorra.
Tan dèbil la llum
que no queden reflexes.
El mar és un cel.
A dalt en l’arbre,
gronxades per les branques,
esperen la nit.
La barca és fora;
dins el port, l’aigua encara
fa córrer ones.
El mar encalmat;
dos ànecs passen volant
a un pam de l’aigua.
Són tan petites
les onades sorrenques…
i el mar darrera.
Trèmola a l’aire,
com remena la branca,
i com aguanta!
De quina foscor,
si em veig, seré jo claror
o transparència?
Era mort o viu?
De sobte l’onada el pren
i es perd dins l’aigua.
Un constant morir
fer del futur immediat,
absolut passsat.
Quantes vegades
repetiré les passes,
gestos, paraules?
Vius, dels que moren,
de tots els que no viuen,
per als que viuen.
És nit tancada.
El bosc queda invisible.
Un mussòl xiscle.
Em quedaré amb el dubte,
mirant, dret, en silenci;
no hi haurà res de llum
i la negror i el fred
no em deixaran ser fora;
no sabré en quin moment
precís, ni quan, ni com
la llum s’ha endut la llum;
ja serà del tot fosc
i, el dubte, irresoluble;
ja hauré fet mitja volta
i entrat dins de la casa.
I com serà el nou dia,
com tornarà la llum,
com, la claror primera,
traurà el vel de la nit?
I com podré adonar-me
de tot i en tot moment?
Faig còrrer la cortina,
fa estona que clareja;
la nit es torna ombra,
s’escola rera els arbres:
el moment ja ha passat,
a poc a poc la llum
s’imposa, vertical.
Corre conill corre
salta tant com puguis
corre cap el cau
i escolta en silenci;
som molts, tenim gana
i no deixarem
de buscarte, corre
corre conill corre
salva’t dins el cau
Dia d’hivern,
aire que brilla,
lluent, al sol,
dolça escalfor
que em ressegueix,
sento la vida
venes amunt;
haig de parar,
no moure’m gens,
sentir-ho mes.
No passa res,
vaig caminant,
una escalfor
em va seguint.
És quasi res,
un vent que passa
i res atura,
un cel que mira
el cel de l’aigua.
I núvols prims
fugint del sol
corren lluents
amunt i avall
pels secs turons.
Al fer-se fosc,
besllum d’estrelles
o bes de lluna,
la nit s’estira
i el món adorm.
A cau d’orella
dir-te a tu
el que només a tu vull dir-te,
a cau d’orella;
amb una veu molt fina,
tan fina com un aire
que un altre aire
portés per l’aire,
a cau d’orella;
com un alè que entrés en el teu cos
i fos el teu aire, la teva sang,
el teu cos, la teva carn.
A cau d’orella,
per amorosir-te encara més,
per rendir-te, per abandonar-te tu;
a cau d’orella,
tremolant, espantat,
vigilant, temerós,
que no fos que, en dir-la,
es perdés i no fos possible,
que no fos que en veu alta,
se l’emportés algú altre….
A cau d’orella,
que ningú no ho senti,
que res es perdi,
que en buidar-me jo tot,
quedis tu tota plena,
plena d’aquesta buidor meva
quan m’escoltis preguntar-te,
a cau d’orella,
si et voldries casar amb mi.
Aquest amor
potser no és infinit,
però jo sé
que mai s’acaba.
És alt com les muntanyes,
més alt encara,
alt com el cel més alt;
té el cos de l’aigua
que tot ho envolta
i tot ho omple;
és com el vent,
que passa i sempre passa
i tot ho toca;
és com la sorra,
que quan cau sembla que torna.
Aquest amor
potser no és infinit
però jo sé
que mai s’acaba.
Quanta fortuna, tanta fortuna!
Quanta fortuna tenir-te tot d’una,
buscar-te en la nit, trobar-te en el llit,
agafar-te pels pits
i sentir les man plenes!
Quanta fortuna mirar-te amb la lluna,
veure’t marxar i abraçar-te al tornar,
sentir-se estimat, donar-se en amor
i no tenir por.
Quanta fortuna sentir i no saber,
embolcallat per l’olor del teu cos,
del teu cos generós i preciós!
Quanta fortuna, tanta fortuna!
I
Com el cos de l’onada
que es llença a la sorra
i s’allarga i s’estira
i desfent-se,
l’aigua que llisca
i de costat torna enrera,
passa per sota i torna dins l’aigua
que omple el cos de l’onada
que es llença a la sorra,
s’allarga i s’estira
i desfent-se,
l’aigua que llisca i de costat torna enrera,
passa per sota i torna dins l’aigua,
omple el cos de l’onada
es llença a la sorra
i s’allarga i s’estira
i,desfeta,
l’aigua que llisca,
de costat torna enrera,
passa per sota, torna dins l’aigua
i omple el cos de l’onada
II
Cada cosa en el seu temps
i no deixar que la confusió
ens distregui d’aquest raig de llum
que ara cau d’un costat del cel
i il.lumina perseverant un troç de mar
en mig de la grisor d’aquest hivern.
No deixar que cada cosa
vulgui imposar-se a cap altra cosa
o, pitjor encara, que tantes coses juntes
no deixin respirar cada cosa sola.
I no voler allò que sempre falta
just quan tantes coses sobren!
Donar el temps que faci falta,
que caigui la llum, perfilada,
que s’escampi per tota l’aigua,
que l’escalfi, amorosida,
i que passi un altre núvol, a tapar-la.
No viure sense viure cada cosa
en el que demana, en el que dona,
sense pressa d’una altra cosa,
sense el temps per a no oblidar-la.
Voler fer menys i més lentament,
com el núvol que imperceptible es mou
i s’enduu la llum al seu darrera
deixant el mar igual per tot el mar.
Cada cosa en el seu temps,
sense presses, sense angoixes,
com el ritme de l’onada,
que sempre passa i sempre torna,
que mai es cansa, que no descansa.
Tant i tan poc com tocar-te,
per fi tornar-te a abraçar,
sentir la teva escalfor,
la sort d’haver-te trobat.
Això és l’amor amb tu,
d’un fer-se dos.
Del mar tu i jo
com un alè
de blanca escuma.
Del mar tu i jo
ferits de llum,
tacats d’aigua,
enduts pel vent.
Del mar tu i jo
com ulls de llum
a la deriva.
Del mar tu i jo
venint del fons,
de la sorra gruixuda
que l’onada cobreix
amb remor de càntic.
Del mar tu i jo
del mar endins.
No han passat els dies,
ni els anys;
quan et veig voldria,
com en el primer dia,
ser l’onada que et caigués a sobre
i mullar-te amb l’aigua del meu cos.
No han passat els dies ni els anhels ni afanys
per tenir-te com en el primer dia.
Diria que hi ha cossos que en tocar-se
mai més poden separar-se,
que l’energia que es donen
anula tota circumstància.
Ara que han passat tants dies
i tantes nits de foscor amorosa,
ara que han passat els anys
i que l’amor no ha deixat mai d’abraçar-nos,
sé que estimar-te
és no poder deixar mai d’estimar-te.
Un amor
un sol amor
per a una vida
una sola vida.
Hi ha parts del teu cos,
que quan tu no hi siguis
cap miraculós atzar
podrà tornar a fer veure.
Pels anys
i els seus esborranys,
pels anys
de paranys seductors,
pels danys, també, d’alguns anys
i els seus planys,
xaragalls que allà estan
i que, ara, agafats de la mà,
podem saltar i vorejar.
Però sobretot, pels anys sense panys,
pels anys com vitralls,
fets amb l’amor i la llum
on mirar-se i sentir-se mirat.
I per les nits de tants anys,
tenint-te al costat
dins la tèbia foscor,
el cos encaixat al teu cos.
Per tants anys,
per a molts més anys,
per molts anys!
Els ulls no enganyen:
el peixos de la bassa
neden en el cel.
Cartellera dels dies,
no cal ni passar pàgina,
tot ens espera sense moure’s
i cada cosa és al seu lloc.
Què fa dels dies
ser tan iguals,
ser tan per sempre,
tan incessants:
la llum del sol
que ve del cel,
el mar immens
de cada dia
que sempre es mou
al mateix lloc?
Tot el que passa
i sembla que res passi;
la vida, hipnòtica,
crida només més vida!
Perquè no bull la sang
i crema al cor,
perquè no beure l’aire
fins a l’ofec?
Algú canta la cançó que ens adorm,
la cançó que no sap com passa el temps,
la cançó que no sent el que és la mort.
Deixaré de ser com soc,
perduda aquesta aparença,
les molècules del cos
quedaran totes disperses
i, passat un temps, seran
molècules de l’amor;
deixaré de ser com ara
i, amb passió desconeguda,
buscaran eternament
un jo desconegut.
Així el nostre amor present,
és viu en les parts que els dos
portem separadament
d’un ser que quedà extingit;
molècules que en trobar-se,
més enllà de cada mort,
clamen per un únic cos
i es senten en la carícia,
es criden en l’abraçada,
en el nostre amor encara.
El llibre que fa temps que vaig llegint,
que ara està tot desfet i desligat,
aquest llibre desgastat, massa vell,
que sembla no voler passar mai pàgina
i oblidar el punt on el vaig deixant,
aquest llibre que sempre tinc aprop
i que, quan més perdut em sembla tot,
quan més difícil l’esforç de voler
la vida sempre, amb més cura encara
vull tornar a tenir entre les mans.
En el full en blanc
poder dir les paraules
justes, que quedi
només un breu paisatge,
lliure de la mirada.
Ara que alguna cosa sembla que vols dir,
saps que alguna cosa no diràs
i és per això que fas el gest
d’abrigar-te encara més
i quedar-te al lloc on ets,
deixant que passi el temps,
esperant que passi el fred.
El mar fa son,
de tan poc com es mou,
i la llum fa tentines
sobre l’aigua ondulant;
lluny, mar endins,
l’horitzó encegador
resplendeix envoltat
d’incomptables llampades
i entre els trossos de llum
i la gran taca blanca,
una barca lleugera
fa el seu camí.
No sé si les paraules
busquen aquí
tanta esplendor
o si volen només
adormir-se encalmades,
lluny de la llum
on tot sembla mostrar-se
i on també alguna cosa
resta amagada.
Què busquen aquí,
què troben, una darrera de l’altra?
O és així com s’acaba,
com la barca que passa entre onada i onada,
com l’estela escumosa
en la gola de l’aigua?
Una boirina confon mar i cel;
tot és tan gris, pàl·lid i trist,
que lent i adormit el món s’esvaneix.
Sé que amb el temps, sota un cel ennegrit,
la memòria serà un paisatge entelat,
ple d’escorrancs de la pluja i els anys;
i sé que també, fins l’últim moment,
un llamp enrabiat voldrà traspassar
murs intangibles de cendra i de fum,
i com de l’onada tot el reflex,
tornaré a veure, fugaços, metàl·lics,
els records de tu, brillant un instant.
No poder més, defallir,
perdre les forces i caure,
però tanmateix saber
que potser un sol desig
ens pot tornar a aixecar,
com cop de vent aixeca
la fulla caiguda a terra
i, amb l’impuls d’aquell moment,
poder tornar a sentir
la vida que encara ens queda.
Per poca cosa
que sigui, sempre alguna
cosa és per creure.
On l’intangible
busca la llum i fer-se
un cos, aquí al fons
del poema on batega,
invisible, el cor robat.
Arribat fins aquí,
decidit a no fer,
a deixar que el desig,
sense cap voluntat,
mogui els dies que vénen;
que allò que hagi de ser,
es presenti espontani,
com el que és natural,
construit cap endins,
per a tots invisible.
On és que hi ha res,
el lloc sense lloc? On és,
desaparèixer,
la mort? On és que s’està,
si quan arriba se’n va?
És aquesta mort sobtada
que arracona el cor i el buida
i no el deixa respirar,
en sentir aquesta pena,
en sentir aquest no res
al saber que agradi o no,
més profond serà el silenci
com més fort bategui el fort.
Remors i sorolls,
residus sonors
d’allò que per ser
de cops omple el món.
No hauria d’estar
el mar esgotat
de tantes onades
i parar el vent
de tocar-ho tot?
Residus sonors
d’aquí i d’allà,
remors de sorolls
de dia i de nit.
Tindrà més pes
la vida sempre
que el pes constant
d’aquest no res?
Podrà el desig
soportar tantes
morts immediates?
Quedaran forces
per no esvair-se
fins que la mort
s’ho emporti tot?
Que el pes constant
d’aquest no res
no pugui res,
ni valgui més
que el pes d’un cor
que tot ho vol.
Què s’agita amb el mar quan el cor es mou?
Què es mou al fons del cor quan s’agita el mar?
Quan és que vam veure el mar per primer cop
i no sabíem que l’estàvem veient?
Quan és que ho hem vist tot abans de saber?
És per això que mai més veurem el mar?
Hi ha una altra cosa que sigui tot allò
que és el mar? S’agita el mar i es mou el cor
però si el cor s’agita, el mar no es mou.
Dol no ser el que un vol
i dol encara més
voler sempre voler.
Hi ha algú que sigui tot,
algú que pugui dir
jo soc el que vull ser,
jo soc tot el que soc?
Dol voler i no ser,
voler sempre voler.
El gust de tu,
olors de tu;
en el teu cos,
tot el meu cos;
àvids de fosca,
tots dos caiem,
sense sentit,
sense cap nom,
cegues les mans.
Desapareixeria
si tu no hi fossis.
Per què el cos,
sense el teu mirar?
Per què la veu
i cap paraula teva a canvi?
Despareixeria
com la sorra en la sorra,
com l’aigua en l’aigua,
com l’aire en l’aire.
Dolça carn teva que acarono
sota el fred del llençol de lli
i l’olor de mel de la pell
que omple els plecs de la nit.
Atrapada entre mans i cames,
sense força et tinc abraçada
i no em cal cap pregunta més:
la nostra escalfor és bastant
per fondre l’infinit en la foscor
que s’omple a poc a poc
de tu i de mi.
Dolç el teu cos que anyoro
lluny del llit on passem la nit.
L’amor que es diu
no és mai l’amor
perquè és només
l’amor que es diu.
Tan lluny està
l’amor que es viu,
que cap paraula
el pot mostrar,
cap gest no sap
ni retenir.
L’amor que es viu
no és mai l’amor,
perquè sempre és
l’amor que es diu.
Et veig i em giro
i no sé perquè, al teu voltant,
el món també no et veu i es gira.
Quin déu, si en un descuit
et pogués veure,
no apartaria l’aire que t’envolta
per ser només la llum
que et ve del cel?
O, encara immòbil, preguntaria
perquè la teva veu ressona
entre les coses que no et senten…
Quin déu, invisible com tots els déus,
no voldria fer-se home
i, aturant el teu cos entre els seus braços,
viure respirant l’aire que respires?
Et veig i et miro
i no entenc perquè, al teu pas,
el món, també, no et veu i et mira.
L’esquena es tensa
es corba l’arc,respira
el braç que mira
i amb tot el cor apunta
el cor que al foc es clava.
I, dins l’escletxa,
el desig no s’atura,
ardent perdura
i una i altra vegada
vol tornar a ser fletxa.
Mig despert,
adormit,
vaig pensant,
ple de son,
ple de temps,
ple d’oblit.
Vaig fent recompte,
de mi mateix recullo
pàgines soltes.
Què faria sense mi,
cansat de tenir tants dubtes?
Com podria resistir
el pes de tot el que em dic,
angoixat de fer-me gran,
neguitós del pas del temps?
Abans hauria caigut
si no fos perquè és a mi
a qui encara vaig buscant.
Que seria sense mi
a qui encara estimo tant?
M’espolsaria
com un gos; de paraules,
m’esquitxaria.
Sense fer-se invisible,
a poc a poc, desaparèixer,
per perdre aparença, sentir-se ser;
lluny de tanta presència,
allà on el món no hi sigui,
on el temps segui al meu costat
i acabi adormit a la meva falda.
Si em veig,
seré un altre?
De quina foscor podria ser?
De quina transparència podria veure’m?
Si em veig,
seré jo?
No puc tenir-me:
si d’un costat m’estiren,
de l’altre, empenyen.
Per més que em busco,
tampoc se com trovar-me,
lluny de mí, sempre.
Però, incansansable,
d’agafar-me, impossible,
em persegueixo.
No moure’m gens,
deixar la llum
que deixi el cos,
tornar-me fosc,
ser negre nit.
I l’endemá
trobar la llum,
obrir els ulls,
mirar-ho tot
per primer cop.
Ha començat a nevar
quan encara feia sol
i el cel s’anava tapant.
Poc més tard no es veia res,
només la cega fulgor
d’on queien flotant els flocs.
La tempesta ara és lluny
i el silenci es va desfent:
la paraula vol refer
tot allò que ja ha passat.
Una forta tempesta
s’ennuvola de grisos
que amb el vent s’arrepleguen
sobre el mar que s’excita
quan, en girar el cap,
veig de lluny com s’acosta,
enfosquida i humida,
l’emoció que em crida
i em farà sortir fora.
Avui que celebrem el pas del temps,
recordant altres temps amb alegría,
pensant també en el temps que ha de venir,
celebrem, ara, aquest moment,
amb el cos de tot el que hem passat
i amb l’esperit del que hem viscut;
i fem que el temps no corri tant,
fem que es torni vell, que sigui lent;
agafem-lo de la mà,
que no vulgui anar al devant.
Si rastrejo aquell passat
ja no hi queda cap olor,
ni camins que resseguir.
Son imatges congelades,
sense temps i sense lloc.
Un silenci on calla tot,
un record que no es concreta,
un saber, una certesa.
No ho podria soportar
que allò tornés a passar;
ara queda inexplicable.
No recordo cap violència,
ni puc dir com s’ho va fer;
ara el veig , peró no el veig.
Si algun dia aparegués
el podria reconèixer?
Ara queda indefinit,
sense rastre a resseguir;
un silenci que s’ofega,
un record que no es concreta,
un saber, una certesa.
Com si cada vegada que l’onada llisca damunt la sorra,
alguna cosa en tu volgués esborrar i, en tornar l’aigua enrera,
com si alguna cosa volgués, també, renèixer;
en la remor contínua d’aquest anar i venir de l’aigua,
que et crida a no moure’t d’aquesta frontera
que delimita la sorra mullada;
lluny d’on, poc més enllà, caminar es fa més difícil
i el silenci de la sorra seca, muda sense aigua,
s’omple del soroll de tot el que penses.
Quina pena el dia que jo em mori,
que ja no pugui seguir aquí,
que no pugui, com aquest matí,
anar pel bosc tot sol,
buscant quin és el millor camí,
tenint sempre al costat
aquest ser un altre que és ser un mateix,
que es parla i dupte i es vol convèncer,
decidint quasi bé a cada pas.
El dia que jo em mori
hi haurà un doble silenci,
el meu i el d’aquest altre,
aquest que m’acompanya
i mai no em diexa,
aquest que vol i dol,
del que diu que no cal,
del que mai en té prou.
Quina pena el dia que jo em mori,
quan hi haurà un infinit silenci.
Hagués hagut de mirar-te més
i aixi, al mirar-te ara, creure
que t’he mira’t sempre.
Hagués hagut de mirar-te més,
mirar-te quan allà estaves,
al meu devant, com ara.
Però la ràbia d’aquestes fotos,
és pensar el que he perdut
i que allà no puc trobar-te;
que vas canviant i et vaig perdent,
que només et tinc aquí i ara
i que per molt que et miri,
per molt que et miri,
haguès hagut de mirar-te més.
Tenir més de tu
i així ,en trobar més de mi,
tornar-t’ho tot a tu,
per a tenir més de tu,
per a tenir tot de tu.
Et prenc, t’he près,
com pren la sorra,
del mar, l’onada.
Les passes que refàs,
que a cada pas
esborra l’aigua,
no seran mai teves.
La teva vida
és com la meva,
com el cel, de la terra;
les nostres vides,
unes vides robades.
Aquell moment incert,
quan del nostre amor sabíem poc
i tenir-nos al costat ja ho era tot;
quan agafar-te de la mà
i tocar-te, tot i amb por,
era volguer-ho tot de tu,
en un moment de plenitud,
en un moment, també, fugaç.
Així avui l’amor,
carregat de temps i trons,
en saltar tu l’escollera
i donar-te jo el meu braç,
m’ha fet tornar a sentir aquell moment,
quan hem seguit passejant, distrets,
sense saber-ho ni tu ni jo,
agafats d’aquella mà.
Com el fil de l’aigua,
que, en trobar-lo, fa el camí,
els dies tenen, dins els dies,
racons de calma;
saber que hi son
per a saber escoltar-los,
fa dels dies ser
com el fil de l’aigua,
que en trobar-lo, fa el camí.
De camí a fer alguna cosa,
fer-ne una altra momentàniament,
abandonant, descuidadament,
allò que portava a les mans;
i en rependre el camí inicial,
no saber on l’he deixada,
aquella cosa;
buscarla, desesperadament,
i trobar-la, finalment,
en el lloc més inesperat!
Soc un escèptic;
mireu bé la paraula,
allò que guarda.
A mitjanit, per a treure el fred,
sortir del llit i encendre el foc,
i a poc a poc, el fred, el foc i jo,
sota un cel de fusta, quedar adormits.
Com l’esquiador
fa el seu camí quan passa
o com la barca
l’estela en l’aigua enfonsa,
així el poema deixa
un rastre de silenci.
Així com al arribar al replà d’escala,
sobtadament sobra o falta un graó
i el pas s’entrebanca,
així aquest matí he perdut
el pas del que anava fent,
quan he vist allà a dalt en el cel,
inesperadament present,
la lluna, encara blanca i sola.
Serà deixar de ser,
peró, com serà deixar de ser?
Serà deixar la pell,
deixar la llum,
serà l’aire qui em deixarà
o serà alguna cosa dins del cos,
inexplicable i abassegadora?
Jo vull saber l’últim respirar,
saber l’últim alè,
vull saber deixar de ser.
A cau d’orella
dir-te a tu
allò que només a tu vull dir-te,
a cau d’orella;
amb una veu molt fina,
tan fina com un aire
que un altre aire
portés per l’aire,
a cau d’orella;
com un alè que entrés en el teu cos
i fos el teu aire, la teva sang,
el teu cos, la teva carn.
A cau d’orella,
per amorosir-te encara més,
per rendir-te, per abandonar-te tu,
a cau d’orella,
tremolant, espantat,
vigilant, temerós,
que no fos que, en dir-la,
es perdés i no fos possible,
que no fos que en veu alta,
se l’emportés algú altre….
A cau d’orella,
que ningú no ho senti,
que res es perdi,
que en buidar-me jo tot,
quedis tu tota plena,
plena d’aquesta buidor meva
quan m’escoltis preguntar-te,
a cau d’orella,
si et voldries casar amb mi.
Aquest amor
potser no és infinit,
però jo sé
que mai s’acaba.
Es alt com les muntanyes,
més alt encara,
alt com el cel més alt;
té el cos de l’aigua
que tot ho envolta
i tot ho omple;
és com el vent,
que passa i sempre passa
i tot ho toca
és com la sorra,
que quan cau sembla que torna.
Aquest amor
potser tampoc eés infinit
però jo sé que mai s’acaba.
Això és l’amor amb tu,
d’un fer-se dos.
Quanta fortuna, tanta fortuna!
Quanta fortuna tenir-te tot d’una,
buscar-te en la nit, trobar-te en el llit,
agafar-te pels pits
i sentir les man plenes!
Quanta fortuna mirar-te amb la lluna,
veure¡t marxar i abraçar-te al tornar,
sentir-se estimat, donar-se en amor
i no tenir por.
Quanta fortuna sentir i no saber,
embolcallat per l’olor del teu cos,
del teu cos generós i preciós!
Quanta fortuna, tanta fortuna!
I
Com el cos de l’onada
que es llença a la sorra
i s’allarga i s’estira
i desfent-se,
l’aigua que llisca
i de costat torna enrera,
passa per sota i torna dins l’aigua
que omple el cos de l’onada
que es llença a la sorra,
s’allarga i s’estira
i desfent-se,
l’aigua que llisca i de costat torna enrera,
passa per sota i torna dins l’aigua
que omple el cos de l’onada
que es llença a la sorra
i s’allarga i s’estira
i,desfeta,
l’aigua que llisca,
de costat torna enrera,
passa per sota, torna dins l’aigua
i omple el cos de l’onada
II
Cada cosa en el seu temps
i no deixar que la confusió
ens distregui d’aquest raig de llum
que ara cau d’un costat del cel
i il.lumina perseverant un troç de mar
en mig de la grisor d’aquest hivern.
No deixar que cada cosa
vulgui imposar-se a cap altra cosa
o, pitjor encara, que tantes coses juntes
no deixin respirar cada cosa sola.
I no voler allò que sempre falta
just quan tantes coses sobren!
Donar el temps que faci falta,
que caigui la llum, perfilada,
que s’escampi per tota l’aigua,
que l’escalfi, amorosida,
i que passi un altre n’uvol a tapar-la.
No viure sense viure cada cosa
en el que demana, en el que dona,
sense pressa d’una altra cosa,
sense el temps per a no oblidar-la.
Voler fer menys i més lentament,
com el núvol que imperceptible es mou
i s’enduu la llum al seu darrera
deixant el mar igual per tot el mar.
Cada cosa en el seu temps,
sense presses, sense angoixes,
com el ritme de l’onada,
que sempre passa i sempre torna,
que mai es cansa, que no descansa.
Del mar tu i jo
com un alè
de blanca escuma.
Del mar tu i jo
enduts pel vent
ferits de llum,
tacats d’aigua.
Del mar tu i jo
com ulls de llum
a la deriva.
Del mar tu i jo
venint del fons,
sorra gruixuda,
coberts d’onades,
remor de càntic,
del mar tu i jo,
del mar endins.
No han passat els dies,
ni els anys;
quan et veig voldria,
com en el primer dia,
ser l’onada que et caigués a sobre
i mullar-te amb l’aigua del meu cos.
No han passat els dies ni els anhels ni afanys
per tenir-te com en el primer dia.
Diria que hi ha cossos que en tocar-se
mai més poden separar-se,
que l’energia que es donen
anula tota circumstància.
Ara que han passat tants dies
i tantes nits de foscor amorosa,
ara que han passat els anys
i que l’amor no ha deixat mai d’abraçar-nos,
sé que estimar-te
és no poder deixar mai d’estimar-te.
Un amor
un sol amor
per a una vida
una sola vida.
Hi ha parts del teu cos
que no diré ara,
perquè cap paraula mai
em servirà per a dir
les formes del teu cos;
que quan tu no hi siguis
cap miraculós atzar
podrà tornar a fer veure.
Pels anys
i els seus esborranys,
pels anys
de paranys seductors,
pels danys, també, d’alguns anys
i els seus planys,
xaragalls que allà estan
i que, ara, agafats de la mà,
podem saltar i vorejar.
Però sobretot, pels anys sense panys,
pels anys com vitralls,
fets amb l’amor i la llum
on mirar-se i sentir-se mirat.
I per les nits de tants anys,
tenint-te al costat
dins la tèbia foscor,
el cos encaixat al teu cos.
Per tants anys,
per a molts més anys,
per molts anys!
Pels anys
i els seus esborranys,
pels anys
de paranys seductors,
pels danys, també, d’alguns anys
i els seus planys,
xaragalls que allà estan
i que, ara, agafats de la mà,
podem saltar i vorejar.
Però sobretot, pels anys sense panys,
pels anys com vitralls,
fets amb l’amor i la llum
on mirar-se i sentir-se mirat.
I per les nits de tants anys,
tenint-te al costat
dins la tèbia foscor,
el cos encaixat al teu cos.
Per tants anys,
per a molts més anys,
per molts anys!
Blava del cel, elegant dels núvols,vestida de blau i de rosa, present d’aquest món, la teva figura dolçament serena, la teva mirada amorosa i atenta; blava del món quan, al capvespre, la llum rosada dels núvols cau sobre el mar i la teva figura, dalt del terrat, dibuixa en el cel els seus cabells blancs.
Juntes i somrients, assegudes l’una al costat de l’altra, els cabells ben blancs i pentinats, les mans a la falda, la pell blanca i arrugada, la perleta a les orelles, totes dues en mig de la verdor del brancatge d’un jardí d’estiu amb la llum al fons, blanca també, contra les pedres. Juntes tota una vida compartida, germanes de cos i ànima, sempre a punt per la broma i sempre a punt per l’abraçada!
Et veig des del darrera, quasi com una ombra, si no fos per la mica de llum que dibuixa el teu contorn. La claror que ve de fora, del jardí emblanquinat, encén el perfil del teu rostre. Estàs dempeus, al balcó i mires la neu inesperada. No et puc veure mirar les coses, però encara que no et giris, sé que vius emocionada aquest moment que sents meravellós. T’agafaria de la mà per sortir amb tu al jardí i tornar a posar el peu sobre les petjades que vam deixar allà fora, sobre aquella mica de neu inesperada…. Però aquesta joia que va amb la teva mirada, és tot el que puc sentir ara, encara que et vegi com un ombra que una mica de llum encén en el teu rostre.
Tens el sol que t’envolta i estàs estirada a terra, formant part de l’ombra de l’arbre que t’encercla i et conté, com si fos el teu niu. L’arbre complert no es veu, només el tronc que puja cap a dalt. L’ombra és l’ombra de les fulles esquitxades pel terra i per sobre teu. Dorms o descanses, el barret mig caigut enrera, les mans creuades damunt del cos i una cama lleugerament doblegada contra l’altra, que s’estira. L’arbre haurà crescut i també la seva ombra , les taques de les fulles s’escamparan pel terra i es mouran segons el sol i el vent les moguin i el teu cos ja no hi será per donar la teva forma, la teva ombra.
Plena de pluja
una onada terrosa
cau a la sorra.
La pell de l’aigua
només la mà de l’aire
sap com tocar-la
La llum es banya,
i encén fogueres d’aigua
que l’ombra apaga.
En la barreja
efímera de sorra
i aigua, canten.
El mar en calma.
La llum s’enduu la poca
llum que quedava.
De llum, coàguls,
sobre el mar, enfosquint-se,
núvols que ombregen.
El mar movent-se,
tot ell, tot quiet, sense
ni vent ni onada
Serà deixar de ser,
peró, cóm serà deixar de ser?
Serà deixar la pell,
deixar la llum,
serà l’aire qui em deixarà
o serà alguna cosa dintre del cos,
inexplicable i abassegadora?
Jo vull saber l’últim respirar,
saber l’últim alè,
vull saber deixar de ser.
No és difícil ser mestre de l’art de perdre;
tantes coses semblen plenes de la intenció de volerse perdre
que la seva pèrdua no és cap desastre.
Perdre alguna cosa cada dia. Acceptar el trasbals
de perdre les claus, de l’hora malgastada.
No és difícil ser mestre de l’art de perdre.
Després practicar perdre més, més ràpid; llocs, noms i allà
on pensaves anar de viatge. Res d’aixó serà un desastre.
He perdut el rellotge de la meva mare. I mira, l’última, o penúltima
de les tres cases estimades. No és difícil ser mestre de l’art de perdre.
He perdut dues ciutats, encantadores. I,encara més, alguns regnes
que em pertanyen, dos rius, un continent. Els trobo a faltar,
peró no va ser un desastre.
Fins i tot perdent-te (la veu fent broma, un gest que
estimo) no hauré mentit. És evident, l’art de perdre no és tan difícil
de dominar tot i que pugui semblar (escriu-ho!) un desastre.
The art of loosing isn’t hard to master; / so many things seem filled with the intent to be / lost that their loss is npo disaster.
Lose something every day. Accept the fluster / of lost door keys, the hour badly spent. The art 7 of losing isn’t hard to master.
Then practice losing farther, losing faster: / places, and names, and where it was you meant 7 to travel. None of this will bring desaster.
I lost my mother’s watch. And look! my last / or next-to-last, of three loved houses went. The / art of losing isn’t hard to master.
I lost two cities, lovely ones. And vaster, / some realms I owned, two rivers, a contionent. / I miss them, but it wasn’t a disaster.
Even losing you (the joking voice, a gesture / I love) I shan’t have lied. It’s evident / the art of losing’s not too hard to master though it may / look like (write it!) like disaster.
Hauria d’anar en tren
i deixar que passi el temps
com ara passa aquest paisatge
i, abans de que no marxi tot
volant per la finestra,
deixar que els pensaments
em portin lluny de viatge.
A foc, a foc,
que d’amor tot me crem!
En una Capsa de Banús, quan han volat els anys
mirar d’aprop amb reveréncia,
netejant la pols de vellut
que els estius han espargit allà!
Acostar a la llum una carta
groguenca ara amb el temps,
per repassar les descolorides síl·labes
que ens estimularen com el vi!
Potser el pètals d’una flor pansida
entre les coses a trobar-
arrancada molt lluny, cert matí,
per una mà galant, consumint-se!
Un riç, potser, de fronts
que la nostra constància ha oblidad,
potser una antiga quincalla
encastada amb un estil passat de moda.
I després, tornar-ho tot en silenci
i anar-la cuidant,
com si la petita Capsa de Banús
no fos un assumpte nostre!
In Ebon Box, when years have flown/ To reverently peer,/ Wiping away the velvet dust/ Summers have sprinkled there!/
To hold a letter to the light-/ Grown Tawny- now- with time-/ To con the faded syllabes/ That quickened us like Wine!/
Perhaps a flower’s shrivelled cheek/ Among its stores to find-/ Plucked far away, some morning-/ By gallant- moldering hand!/
A curl perhaps, from foreheads/ Our constancy forgot,/ Perhaps an antic trinket/ In vanished fashion set!/
And then tov lay them quiet back-/ And go about its care-/ As if the little Ebon Box/ Were none of our affaire!
No el poema, que no t’escriuré,
no el poema, que no podré dir,
no el poema,
sinó alló que, ara ja, tampoc voldria dir-te,
aquell poema que mai veurà la llum,
aquell que fa que ara escrigui aquest poema,
devant d’un cel i un mar d’estiu.
O aixó no és un poema,
son només les paraules que s’encaixen,
per saber que hi ha d’altres que mai encaixen,
que s’escapen, que no hi son,
les paraules de les paraules que no saben,
les que no poden dir el que no saben?
Paraules de l’aigua que la sorra s’empassa,
l’escuma que trota i frena l’onada,
l’aire que ens omple de vida invisible,
com l’aigua dels peixos que tot ho envolta.
No és l’amor que jo practiqui,
és també aquest altre amor, fet carn i sang,
més enllà de cap poema, de cap paraula.
No el poema, però si la seva ànima,
que em fa seguir buscant paraules
com aquestes que ara encaixen
i busquen dir-te el que no poden.
Com si demanés una almoina corrent
i a la meva mà estesa,
un estrany premés un regne.
i jo quedés desconcertada-
Com si demanés a l’orient
si tenia per a mi un matí-
i pogués aixecar els seus dics propre
i inundar-me amb l’albada!
As if I asked a common Alms,/ And in my wondering hand/ A Stranger pressed a Kingdom,/ And I, bewildered, stand—/
As if I asked the Orient/ Had it for me a Morn—/ And it should lift its purple Dikes,/ And shatter me with Dawn!
Crits d’orenetes
rasguen el matí. Crema
ple de llum, l’aire.
Cau llum del núvol,
ingràvida i celeste,
d’un groc crepuscle.
Bufa de terra.
Al costat de la sorra,
l’aigua tremola.
Allà respira.
Alè de blanca escuma
damunt l’onada.
Vistosament vestit,
un cavaller galant,
per l’ombra o a plé sol,
cavalcant llargues jornades,
cantant una cançó,
buscava on era El Dorado.
Peró en fer-se gran,
aquest cavaller valent,
sobre el seu cor
planà una ombra,
en veure que no trobava
ni un sol grà de terra
que s’assemblés a El Dorado.
I quan finalment
sentí defallir les forces,
una ombra errant trobà:
«Ombra- digué-
on pot estar
aquesta terra de El Dorado?»
«Per les montanyes
de la lluna,
allà a baix per la vall de l’ombra,
cavalca, audaç, cavalca,
si El Dorado vas buscant.»
Gaily bedight,/ a gallant knight,/ in sunshine and in shadow,/ had journeyed long,/ singing a song,/ in serch of El Dorado./ But he grew old,/
this knight so bold,/ and over his heart a shadow/ fell as he found/ no spot of ground/ that looked like El Dorado./ And as his strenght/
failed him at lenght,/ he met a pìlgrim shadow -/ «Shadow» said he,/ «where can it be,/ this land of El Dorado?/ Over the mountains/
of the moon,/ down the valley of the shadow,/ ride, bodly ride»/ the shade replied,/ «If youy seek for El Dorado».